Interacció entre la dinàmica interna i externa
Cal entendre la dinàmica terrestre com un eficaç sistema de reciclatge de les plaques litosfèriques. Aquest procés, en el qual participen les forces internes i externes del planeta, origina relleu, el modela i el destrueix seguint un gran cicle.
Les diferents parts d'aquest procés es podrien resumir de la manera següent:
- Creació de relleu. La dinàmica interna, a través dels seus corrents de convecció del mantell, transporta materials des de les zones profundes fins a la superfície del planeta. Aquest procés produeix el fenomen del vulcanisme, i també impulsa el moviment i la col·lisió de les plaques tectòniques. En aquestes zones es formen les unitats de relleu d'origen intern. A causa de la isostàsia aquests relleus es poden enfonsar o elevar.
- Modelatge. Els agents geològics externs, entre els quals destaques el vent, l'aigua, el gel i l'activitat dels éssers vius, exerceixen una gran influència sobre el terreny i el relleu. Aquests agents participen en el seu modelatge, i tendeixen a igualar la superfície terrestre, eliminant relleus per erosió i omplint de materials les zones baixes, denominades conques sedimentàries (unitats de relleu d'origen extern).
- Destrucció de les plaques. A les fosses oceàniques té lloc el procés de subducció, mitjançant el qual les plaques s'enfonsen, a causa de la gravetat, fins a zones profundes. No obstant això, la tectònica de plaques crea relleus nous a altres llocs.
EL CICLE DE LES ROQUES
Al llarg del procés de formació i destrucció del relleu terrestre, té lloc el cicle de les roques. Es poden classificar en tres grans grups: sedimentàries, metamòrfiques i magmàtiques (ígnies).
El cicle de les roques és un procés que requereix l'acció conjunta de les dinàmiques interna i externa.
Els materials es transformen en els diferents tipus de roques, mitjançant diferents processos físics i químics, com la diagènesi, el metamorfisme o la consolidació (solidificació) del magma.
Els diferents tipus de roques, al mateix temps, acaben fragmentant-se en materials més fins (meteorització i erosió), que són transportats per diversos agents externs, com el vent i l'aigua, i s'acumulen a les conques sedimentàries (sedimentació).
* La meteorització és el conjunt de processos causats pels agents atmosfèrics que provoquen el trencament, l'esmicolament i la disgregació de les roques.
* L'erosió és el procés de degradació i de transformació del relleu, i de les roques, causat per tot agent extern.
LES DEFORMACIONS DE L'ESCORÇA TERRESTRE
En els límits de plaques, les roques de l'escorça estan sotmeses a esforços tectònics que fan que es deformin. La deformació permanent produïda en la roca depèn de:
- el tipus d'esforç
- el comportament de la roca davant de l'esforç
DEFORMACIONS PLÀSTIQUES O DÚCTILS: PLECS O PLEGAMENTS
En les roques sedimentàries, que es formen en capes o estrats horitzontals, els plegaments s'aprecien amb facilitat.
TIPUS DE PLECS
Els plecs no se solen trobar aïllats. Normalment apareixen com una successió periòdica i alternant de formes còncaves o sinformes i convexes o antiformes:
És un plec generalment sinforme, És un plec generalment antiforme,
que al nucli té els materials més que al nucli té els materials més
joves. antics.
Un altre criteri els classifica segons la inclinació del pla axial; així, poden ser:
- rectes (el pla axial és vertical)
- inclinats (el pla axial presenta un cert angle d'inclinació)
- ajaguts (el pla axial és horitzontal)
DEFORMACIONS FRÀGILS O RÍGIDES
A. FRACTURES
Quan les roques no poden absorbir els esforços als quals estan sotmeses, es trenquen. Les fractures són deformacions fràgils de les roques i poden tenir lloc com a conseqüència de qualsevol tipus de forces, siguin de compressió, de distensió o de cisalla, tal i com hem vist abans. A més, poden mesurar des de mil·límetres fins a milers de quilòmetres. Són les estructures de deformació geològica més abundants que existeixen, són molt comuns.
TIPUS DE FRACTURES
1. Les diàclasis són fractures de les roques en què els fragments no es desplacen, sinó que es mantenen en la posició inicial.
La dislocació dels blocs, també anomenats llavis de falla, origina bàsicament tres tipus de falles: directa (o normal), inversa i d'esquinçament (transformant o de cisalla)
Falla directa: es forma per l'acció d'esforços distensius. Els llavis de falla llisquen per allunyament dels blocs.
Falla inversa: es forma per l'acció d'esforços compressius. Un llavi de fall s'aixeca per damunt de l'altre.
Falla d'esquinçament: es forma per esforços de cisalla. El desplaçament dels llavis és horitzontal (lateral).
Les fractures es poden presentar formant formant associacions o sistemes de falles, cosa que origina estructures complexes com les fosses tectòniques*, també anomenades graben, i els pilars tectònics, o horst.
*No confondre amb fosses tectòniques abissals de la zona de subducció!
B. ALTRES DEFORMACIONS FRÀGILS
1. Encavalcaments. Són una combinació entre un plec gairebé horitzontal i una falla inversa. El llavi de falla aixecat llisca i arriba a sobreposar-se damunt el llavi o bloc enfonsat, de manera que els materials més antics del llavi aixecat queden damunt dels més moderns del llavi enfonsat.
2. Mantell de corriment. És un sistema d'encavalcaments que afecta una gran superfície. Se solen formar en els orògens de col·lisió a causa de la forta compressió a què estan sotmesos els materials que queden entre les dues plaques.
No hay comentarios:
Publicar un comentario