Fenòmens intraplaca.

Quan els plomalls tèrmics, o columnes de magma, procedents de la zona D" arriben a perforar la litosfera en zones intraplaca (a l'interior de les plaques tectòniques, no al límits o vores), s'hi poden donar diversos fenòmens:

A- Formació d'illes volcàniques (PUNTS CALENTS). És el fenomen responsable de la formació d'illes com les Hawaii o les Canàries, l'edat de les quals augmenta a mesura que s'allunyen del punt calent.

Un plomall de magma genera un punt calent i l'aparició d'un volcà submarí.
La litosfera oceànica és prima i flexible, per la qual cosa la ploma tèrmica la perfora amb facilitat.

L'acumulació de magma permet que el volcà emergeixi de l'aigua, i que es formi una illa volcànica.

Com que el punt calent no es desplaça, sinó que es queda al mateix lloc d'origen, hi va perforant vies d'escapament noves, i origina així altres volcans, que es desplacen amb la placa i perden activitat a mesura que es desplacen del punt calent.

B- Formació d'un rift (rifting). Els plomalls ascendents poden generar un rift continental, és a dir, una zona de depressió tal i com hem vist en el cas de les dorsals oceàniques anteriorment però originat sobre l'escorça continental i amb origen en una columna de magma ascendent (plomall o ploma). A partir d'ell es pot iniciar la fractura d'un continent.

El rifting és la fragmentació d'un continent per acció d'una ploma tèrmica (plomall o columna) situada sota la litosfera continental, quan aquesta té un gruix i una rigidesa que li impedeixen perforar-la i, per tant, el magma s'acumula sota la superfície.

És el cas del Rift Valley, a l'Àfrica Oriental, un rift de gairebé 5000km de longitud, que es continuaria amb el Mar Roig i a on ja s'ha generat una dorsal oceànica.

El procés de rifting comprèn les fases següents:

1. Els magmes es van acumulant lentament sota la superfície de la litosfera continental.

2. A poc a poc, per efecte de la calor i la pressió d'aquests magmes, la litosfera es dilata, perd densitat i es comença a corbar.

3. A mesura que es corba i s'eleva, la litosfera s'estira fins a fracturar-se en sentit longitudinal (rifting). Aquesta fractura s'anomena rift continental.

Des del punt de vista geològic, el rift és una fossa tectònica que té origen en l'enfonsament, per efecte de la gravetat, dels blocs que es generen quan es fractura la litosfera.

EL CICLE DE WILSON (Tuzo Wilson)

És la hipòtesi proposada per aquest geòleg canadenc i esmentada abans, segons la qual el rifting constitueix la primera fase d'un cicle que s'inicia amb la fracturació d'un continent, segueix amb la formació d'un oceà entre els fragments separats i culmina amb la desaparició d'aquest quan comença la subducció en una de les seves vores i la col·lisió final de dues masses continentals.

Així s'explica la fragmentació de Pangea i la deriva continental fins a les posicions dels continents actuals, en un procés continu i cíclic que els tornarà a ajuntar.

Primeres fases del cicle de Wilson: transformació del rift en dorsal:

La calor procedent d'un plomall tèrmic inicia la fractura de la litosfera continental, i es forma un rift.

Comença a generar-se litosfera oceànica nova entre els dos fragments, l'aigua marina envaeix la vall i dona pas a la formació d'una dorsal oceànica nova.