Ecologia: estructura i dinàmica dels ecosistemes II

 Les relacions biòtiques

Són les interaccions que es produeixen entre els organismes de la biocenosi. Recordem que, juntament amb els factors abiòtics, regulen l'expansió de les poblacions tal i com es va comentar a l'apartat anterior. Poden ser de dos tipus: intraespecífiques o interespecífiques.

Relacions intraespecífiques

Són les que s'estableixen entre individus de la mateixa espècie. Poden ser:

- perjudicials si provoquen competència: es produeix quan dos individus o més competeixen per un recurs determinat, com l'espai, l'aliment, la llum, l'aigua, la parella...

- beneficioses si creen cooperació: la finalitat és la protecció, la reproducció, l'obtenció d'aliment o la defensa. 

Famíliars. S’estbleix entre els progenitors i la descendència i la finalitat principal és la reproducció i la cura de les cries. Poden ser monògames (un mascle i una femella, com en el cas dels llops) o polígames, amb un mascle i diverses femelles, com el cas dels lleons i les lleones.

Socials. Constituïdes per grups d'individus independents i jerarquitzats entre ells. Els individus solen presentar diferències anatòmiques i fisiològiques. És el cas de les societats que formen les formigues, els tèrmits o les abelles.

Colonials. Es creen entre d'individus que es mantenen units i que provenen d'un progenitor comú. En molts casos els individus d'una colònia es reparteixen la feina. Són típiques de pòlips i meduses.

Gregaris. S’estableixen entre individus no necessàriament emparentats que viuen en comú durant un temps per ajudar-se a buscar aliment, defensar-se, reproduir-se o migrar, com els ramats de cérvols o els bancs de peixos. 

Relacions interespecífiques

Són les que s'estableixen entre organismes d'espècies diferents.

Per a cadascuna de les espècies que interaccionen es poden crear relacions favorables (+), desfavorables (-) o neutres (0), tal i com es pot observar al quadre:

* Comensalisme, inquilinisme i tanatocresi són relacions similars, amb particularitats concretes que marquen lleugeres diferències. La distinció més gran la trobem al comensalisme respecte de les altres dues, ja que el comensal s'alimenta de restes de l'hoste o bé de recursos sobrants; en l'inquilinisme i la tanatocresi parlem d'un inquilí que ocupa estructures d'altres organismes vius (inquilinisme) o morts (tanatocresi), les aprofita per viure-hi però no per alimentar-se'n.

En l'exemple de la imatge referit al comensalisme el peix pallasso amb l'anemone constituïria més aviat un cas de mutualisme, ja que a més de restes i recursos sobrants de les anemones, el peix pallasso també s'alimenta de paràsits i altres organismes que puguin afectar-les (per tant és una relació +/+).

_________________________________________________________________

Competència. De la mateixa manera que hi ha competència entre individus de la mateixa espècie també n'hi ha entre espècies diferents quan totes dues utilitzen un mateix recurs limitat.

Depredació. Un individu, el depredador, s'alimenta d'un altre, la presa, a qui causa la mort. Les poblacions d’ambdós es regulen mútuament ja que qualsevol variació en el nombre d'individus d'un grup repercuteix en l'altre.

Mutualisme. Dos individus o més s’associen de forma no permanent ni obligatòria per obtenir un benefici mutu. És el cas de les aus com l'esplugabous, que s’alimenten dels paràsits dels bòvids. Quan la relació entre espècies és tan beneficiosa que no poden viure l'una sense l'altra es parla de simbiosi, com el cas dels líquens. 

Inquilinisme. Un individu, l’inquilí, troba refugi en alguna estructura d'un altre organisme a quí no perjudica ni beneficia. L’inquilí en resulta beneficiat i a l’hoste li és indiferent. Moltes aus estableixen aquesta relació amb l'arbre on habiten.

Parasitisme. Un individu, el paràsit, viu a costa de les substàncies nutritives d'un altre, l'host, a qui produeix d'anys sense provocar-li la mort perquè la seva supervivència va lligada a la de l’hoste. Hi ha dos tipus de paràsits: els ectoparàsits, que viuen fora de l’hoste, i els endoparàsits que hi viuen a dins.

Les poblacions en els ecosistemes

Una població és el conjunt d'organismes de la mateixa espècie que viuen en una zona determinada; per exemple un banc de peixos o un rusc d'abelles. El nombre d'individus d'una població varia al llarg del temps en funció de diferents factors. Així, la natalitat i la immigració augmenten la mida de la població, mentre que la mortalitat i l'emigració la minven. 

En una situació ideal en què hi hagués recursos il·limitats i espai suficient, es produiria un creixement exponencial de la població. Al principi seria lent, i llavors aniria augmentant progressivament. Si es representa aquest creixement en funció del temps s'obté una corba en forma de J.

No obstant això, les poblacions no creixement indefinidament. Factors abiòtics o biòtics, com ara la depredació, la manca d'aliments o d'algun altre recurs, provoquen la mort d'individus i en frena el creixement. Llavors, la població s'estabilitza i creix fins a un límit i valor màxim a partir del qual el creixement és gairebé zero. Si es representa s'obté una corba en forma de S.

Aquest límit sobre el creixement de les poblacions imposat per l'ecosistema es denomina capacitat de càrrega (K), i és la capacitat límit del medi, la quantitat d’organismes d’aquella espècie que el medi pot suportar, o la quantitat de recursos que el medi és capaç de disposar per a la supervivència d’aquella població.

                                             1. Creixement lent

                                             2. Creixement ràpid

                                             3-4. Creixement més lent (proper a K)

                                             5. Estabilització de la població

La capacitat de càrrega no és constant en el temps, i pot variar d'una regió a una altra. A més està subjecta a les variacions que depenen dels canvis que es produeixin en l'ambient. Al llarg del temps, el nombre d'individus d'una població varia al voltant de K. Aquestes fluctuacions es produeixen contínuament i són degudes a diferents causes, com canvis climàtics, migracions etc.

Existeixen dues estratègies oposades pel què fa al creixement d'una població:

- Estrategs de la r

Són espècies adaptades a viure en ambients inestables, que es reprodueixen ràpidament i tenen molts descendents, exhaureixen ràpidament els recursos i no tenen cura de les cries, per aquests dos fets tenen una mortalitat molt elevada. Les seves fluctuacions poblacionals són molt elevades per aquest fet. Normalment són organismes petits i més o menys simples, de vida curta, com les algues, els bacteris, els insectes, les plantes anuals amb llavors abundants o molts peixos. En resum:

- natalitat i mortalitat elevades.

- espècies oportunistes / pioneres o generalistes (límits de tolerància molt amples).

- ambient inestable, canviant o dur.

- Estrategs de la K

Són espècies adaptades a ambients estables, amb una baixa taxa de reproducció i pocs descendents, amb la qual cosa no exhaureixen els recursos. Són més grans en mida, i tenen cura de les cries, de manera que en redueixen molt la mortalitat. Les seves poblacions fluctuen poc en condicions normals, i el seu nombre es manté proper a la capacitat de càrrega del medi (K). En són la major part de les aus i mamífers, així com els arbres que produeixen poques llavors. Resumint:

- natalitat i mortalitat moderades o suaus.

- espècies especialistes.

- ambients estables

La realitat és que la majoria de les poblacions es troben en situats en un determinat punt d'aquest gradient, i sovint poden tenir estratègies combinades en diferents aspectes d'aquestes estratègies. És per això que es parla d'un espectre continu sobre el qual podríem situar una determinada espècies:

Per exemple, els arbres tenen trets com la longevitat i una competitivitat forta que els caracteritza com a K-estrategs. En canvi, pel què fa a la seva reproducció, els arbres típicament produeixen milers de descendents i els dispersen àmpliament, trets característics dels r-estrategs.

Semblantment, els rèptils com ara les tortugues de mar, mostren trets r i K: tot i que tortugues de mar són organismes grans amb llargues expectatives de vida (assumint que aconsegueixin arribar a l'edat adulta), produeixen grans nombres de descendents als quals no donen atencions i no protegeixen.