L'origen i evolució de la vida VI

7. Hominització    

És el concepte que s'utilitza per referir-nos al procés d'evolució de l'ésser humà modern.

Aquest procés està relacionat amb un canvi en el clima de la regió rientals del continent africà:

- Fa uns 30 milions d'anys el xoc de les plaques tectòniques Indoaustraliana i Eurasiàtica va donar com a resultat l'aixecament de l'altiplà tibetà i la serralada de l'Himàlaia. 

- Tot aquest altiplà va originar canvis molt importants en els corrents d'aire atmosfèric, i va iniciar un canvi climàtic que va repercutir en altres zones del planeta, com l'Àfrica Oriental. 

- Durant aquest mateix període, el propi desplaçament i xoc de les plaques tectòniques esmentades van generar també altres moviments tel·lúrics, com el desplaçament de les plaques Aràbiga i Somalí. En aquest cas es va tractar d'una separació de plaques, generant l'inici del què avui és el Mar Roig i la gran vall del Rift, una falla divergent.

- Tant l'aparició del Rift com el canvi en la dinàmica atmosfèrica degut a l'aixecament de l'altiplà tibetà i la serralada de l'Himàlaia van originar el canvi climàtic comentat. La manca de pluja va afectar grans àrees de bosc, cosa que hi va reduir la vegetació fins que s'hi van formar les extensions de sabana que coneixem avui. I el propi Rift va generar una barrera biogeogràfica que va generar l'aïllament d'una part de la població de simis.

- Els simis que van quedar a l'oest d'aquesta falla van haver d'abandonar el seu hàbitat natural, el bosc. Poc a poc la vegetació i la humitat van anar desapareixent. Això va suposar una necessitat d'adaptació i de desplaçament dels simis cap a d'altres ecosistemes. La sabana s'anava desertitzant cada cop més, i per sobreviure calia adaptar-se. Aquests simis, doncs, van passar de ser arborícoles a ser terrestres, i fa entre 5,5 i 7 milions d'anys van donar lloc als primers homínids.

Adaptacions 

Les poblacions de primats que van aconseguir sobreviure en aquell ambient nou, entre les quals hi havia els avantpassats dels humans moderns, van evolucionar en un ambient sec i càlid. Entre les adaptacios que en van permetre la diversificació ràpida en destaca el bipedisme.

El bipedisme és la capacitat de caminar sobre dos peus sense recolzar els palmells ni els artells de les mans, i adoptant una posició erecta. Això va implicar una sèrie de modificacions estructurals que van afectar principalment l'esquelet i la musculatura.

Canvis que va comportar el bipedisme

- s'escurcen els dits dels peus i el polze està alineat amb la resta dels dits. Apareix un arc plantar pronunciat, tot plegat perquè ja no serveixen per aferrar-se a les branques, sinó per desplaçar-se sostenint tot el pes del cos.

- les extremitats posteriors (ara inferiors, cames) deixen d'estar flexionades i s'allarguen, ja que adquireixen funció exclusivament locomotora. 

- La columna vertebral pren forma de "S" per tal de mantenir bé la posició erecta i traslladar el centre de gravetat a la cintura i el pes sobre els dos peus.

- les extremitats anteriors (ara superiors, braços) deixen de tenir funció locomotora, i les mans s'especialitzen en tasques que requereixen manipulació o transport d'objectes, ja que ara queden alliberades del seu ús per al desplaçament. Amb aquesta finalitat es produeix un augment de la mida del polze, que permet agafar i dur a terme feines de precisió.

- A mesura que s'adopta la posició erecta, el foramen magnum (forat magne o occipital, l'orifici del crani per on connecta la medul·la espinal amb l'encèfal) es va desplaçar fins a la base del crani, és a dir, passa d'una posició molt posterior a una zona molt més central.

Avantatges i inconvenients del bipedisme

El bipedisme va proporcionar a la nostra espècie evidents avantatges per a la supervivència en un moment de necessitat d'adaptació. Però també va comportar problemes importants.

Avantatges

- El cos erecte queda menys exposat a la radiació del sol. A més, una superfície corporal més gran queda exposada a aire més fresc perquè es troba més allunyat del terra sobreescalfat pel sol. Aquests dos avantatges són fonamentals per a l'adaptació a llocs càlids amb poca vegetació arbòria, com la sabana.

- El fet de situar el cap a una major alçada permet visualitzar l'horitzó per damunt de la vegetació més baixa, per tal de trobar la protecció dels arbres i localitzar millor els depredadors.

- Tenir les mans lliures perquè no s'utilitzen per al desplaçament permet transportar objectes (menjar, pedres) o donar més protecció a les cries.

- La marxa bípeda, malgrat és més lenta que la quadrúpeda, consumeix menys energia, cosa que permet recórrer més distància.

Inconvenients

Com hem comentat, el bipedisme també va comportar una sèrie de trastorns:

- Hi ha una limitació en l'agilitat i es disminueix l'equilibri corporal.

- Genera grans tensions en l'estructura esquelètica, especialment en la columna vertebral i les articulacions de les extremitats inferiors. El mal d'esquena és una part del preu a pagar per tenir la posició erecta.

- Els canvis que tenen lloc a la pelvis comporten dificultats en el part, ja que s'estreny el canal pelvià o canal del part. Com a conseqüència, el part humà és més complex que en la resta de primats o animals en general, i també més dolorós.

Altres canvis produïts durant l'hominització

A més del bipedisme, una estructura que es va modificar molt durant el procés d'hominització va ser el cap:

- Augment de la capacitat cranial, des dels escassos 500 cm3 dels Australopithecus fins als 1450 cm3 dels humans anatòmicament moderns.

- Desenvolupament de l'encèfal i de les habilitats cognitives. Les eines més antigues que es coneixen fabricades per un homínid es van trobar a Kenya i tenen una antiguitat de 3,3 milions d'anys.

- Modificacions del crani, com l'aplatament de la cara, que el va fer més lleuger i va permetre que n'augmentés la mida sense incrementar-ne gaire el pes.

- Transformació de la dentició. Es passa de 36 peces a 32, que són les que tenim avui, a causa de l'aplatament del rostre que hem vist abans; recordem també els queixals del seny actuals, considerats òrgans vestigials, amb la qual cosa la tendència evolutiva va cap a la disminució en 4 peces menys, és a dir, 28. Els ullals minven i s'assemblen més a les altres dents degut al canvi de dieta. A més, les dents que serveixen per mastegar (premolars i molars) disminueixen de mida progressivament. Aquests canvis provoquen una reducció de la mida de la cara i de les mandíbules.

Filgènia homínids

Com s'ha dit abans, sembla ser que l'origen dels homínids bípedes va tenir lloc a l'Àfrica fa entre 5,5 i 7 Ma. La primera sortida confirmada d'homínids bípedes fora d'Àfrica es remunta a fa més d'1,8 Ma. Les restes més antigues d'umans anatòmicament moderns, Homo sapiens, tenen 195.000 anys, i procedeixen d'una regió d'Etiòpia. Posteriorment la nostra espècie va abandonar Àfrica i va colonitzar tots els continents, substituint altres homínids bípedes que ja s'hi havien establert o, fins i tot, segons alguns científics, s'hi van hibridar.